Toni Cots i Esther Freixa ens parlen de '30 anys, un acte poètic de resistència'

L’obra és un recordatori: un referent de la nostra història europea del segle XX que ens parla també de la memòria del que som, del que volem ser, dels oblits, les crueltats i de l’esperança malgrat tot. Una existència crua i alhora plena de bellesa.  Toni Cots i Esther Freixa i Ràfols col·laboren des del 2007 establint un diàleg continu entorn a la creació escènica. Junts creen un llenguatge artístic que es confronta amb la mirada de l’espectador a partir de diferents aproximacions al cos i al text caracteritzades per una poètica de la intimitat, buscant com el fet teatral pot esdevenir un lloc compartit. 

Quina va ser l’espurna per crear aquest espectacle? 

L’escriptora i filòsofa Ingeborg Bachmann. La seva obra poètica i el relat 30 anys. També la nostra recerca escènica sobre el cos com a territori evocador de memòries, experiències, imatges, i no només portador de personatges; i del text com un disparador en l’espai i el temps de significats més vivencials que conceptuals. 

Com ha estat el procés de creació? 

Llarg, molt llarg. Vam començar a crear la peça al juliol del 2012 a Itàlia, vam seguir en residències a Mèxic i a Catalunya, i la vam estrenar a l’abril del 2017. Quasi cinc anys després. Durant aquest temps vam fem moltes presentacions del procés, però ens va ser molt difícil sentir que estava acabada. Les temàtiques que toca són molt complexes i la nostra recerca sobre el llenguatge escènic també. Encarnar la paraula de la Bachmann, tant poètica com profunda i punyent no és fàcil, i hem necessitat tot aquest temps per fer-ho des d’un lloc que s’anés construint tant a fora en la posada en escena com a dins, en la interioritat de l’intèrpret. 

Què us agradaria transmetre al públic? 

Els hi proposem una experiència sobre l’ambivalència del món, que tot i resultar-nos cruel, alienant, limitador, i que ens dificulta viure la pròpia vida en llibertat, malgrat tot, en ell també podem experimentar la bellesa més subtil. Ara que les guerres i la violència ens travessen contínuament, exposar la bellesa també és un acte de resistència i d’afirmació de la vida.