PELEAS I MÉLISANDE | Per Oriol Padró

Suggerir i no mostrar

El drama Pelléas et Mélisande de Maurice Maeterlinck va ser estrenat el 1893 i és un dels pilars del simbolisme, un moviment que rebutjava la literalitat i buscava suggerir emocions profundes i idees abstractes a través de símbols. L’Orquestra de Cambra de Granollers, dirigida per Ernest Martínez Izquierdo i amb la participació d’alumnes del Conservatori Superior del Liceu, ens ofereix dues propostes musicals basades en aquest text que si bé exploren el mateix univers poètic i busquen suggerir-nos atmosferes boiroses, ho fan de maneres diferents tot i que igual de seductores.

Gabriel Fauré va compondre la seva música incidental per a Pelléas et Mélisande el 1898 com a encàrrec per a una producció londinenca de l’obra. Amb una orquestració subtil, Fauré captura l’atmosfera melancòlica i el misteri de l’obra de Maeterlinck. El seu Prélude estableix el to amb una bellesa introspectiva, mentre que la cèlebre Sicilienne aporta una lleugeresa lírica que contrasta amb els moments de tensió. La suite conclou amb La Mort de Mélisande, una peça commovedora que reflecteix la fragilitat i la tragèdia final de la protagonista.

Sibelius, en canvi, ofereix una perspectiva més dramàtica. Composta el 1905 per a una producció teatral de l’obra de Maeterlinck a Hèlsinki, la seva suite és rica en contrastos emocionals. El moviment A les portes del castell obre l’obra amb una solemnitat imponent, mentre que Melisande a la roda giratòria utilitza un ritme cíclic per evocar la captivitat emocional de la protagonista. La suite culmina també amb La Mort de Mélisande, una peça que combina gravetat i resignació, reflectint el destí inexorable de l’heroïna.

Com a complement a aquestes dues músiques incidentals, Le Tombeau de Couperin de Ravel comparteix el refinament i la subtilesa de l’obra de Fauré, de qui havia estat alumne. Cada un dels sis moviments d’aquesta suite és un homenatge a diferents amics del compositor Ravel caiguts durant la Primera Guerra Mundial. Tot i això l’obra, composta el 1917 per a piano i arranjada posteriorment per a orquestra, manté un caràcter lleuger i elegant que deixa de banda el dolor per centrar-se en la bellesa. Es tracta d’una obra que pren com a referència el passat, tan en la forma com en el títol, ja que Couperin és un referent de la música francesa del Barroc i el tombeau és una peça elegíaca pròpia també d’aquell període històric; però que es presenta en tota la modernitat del llenguatge de Ravel.

El concert d’avui, que ens mostra la diversitat de la música francesa i nòrdica de principis del segle XX, ens convida a submergir-nos en un viatge musical ple de subtilesa, emoció i reflexió. Tant Fauré com Sibelius ens transporten al món eteri i simbolista de Pelléas et Mélisande, mentre que Ravel ens convida a reconciliar-nos amb el passat i superar la tragèdia a través de la bellesa.

Oriol Padró Cirera, arxiver melòmen i responsable del pòdcast 'Sons en el temps'