La fortuna de Silvia

L’evolució d’Europa i els trasbalsos de la Segona Guerra Mundial a través dels ulls d’una dona capaç de preservar la seva fortuna privilegiada. Sílvia, una mare vídua i els seus dos fills, es veuen condicionats per una guerra que resulta determinant a l’hora d’abordar la seva felicitat i l’acceptació del propi destí davant d’una societat que fomenta la hipocresia. Amb aquesta obra d’una modernitat sorprenent, se’ns revela el Sagarra més personal i universal.

Escrit de Jordi Prat, Director de l'obra, pel programa de mà del TNC

Quan Josep Maria de Sagarra escriu La fortuna de Sílvia el 1947, es planteja encarar un teatre allunyat de tot aquell que tant d’èxit li havia donat. Després dels desastres de la Segona Guerra Mundial, Sagarra se sent amb el compromís d’escriure un teatre més afí a la nova sensibilitat europea. Però el seu públic no estava, com ell diu, «ni per innovacions ni per filigranes». Setanta anys després, l’estrena d’aquesta peça clau de Sagarra, «de les que més estima li tinc», torna a coincidir en el marc d’una Europa convulsa.

La fortuna de Sílvia té lloc en una ciutat europea els anys 1935, 1940 i 1945, però les seves reflexions ens ressonen molt vigents. Com a director m’hi he aproximat amb la llibertat que et donen els clàssics. Des de la més sincera honestedat m’hi he endinsat prenent decisions d’escenificació mancat de prejudicis. Tot prejudici reforça un punt de vista previ però si no es tenen en compte els altres punts de vista afectats alteren inqüestionablement allò que en denominem veritat. De prejudicis en parla força aquesta Fortuna. Vosaltres, físicament tancats dins la casa de la Sílvia, viureu les veritats de cadascun dels personatges, dels qui saben i dels «qui no saben adaptar-se». En les paraules de la protagonista i en «la seva particular manera de pensar, de sentir i d’actuar», hi veureu com un Sagarra de llenguatge prodigiós dibuixa una figura arquetípica, ferma. La vídua Sílvia renega de la imbecil·litat de certa gent i fa una defensa aferrissada d’uns ideals propis. Però, potser aquests nobles principis que tant defensa estan mancats de practicitat per poder sobreviure el pas dels anys. Ni els seus fills, per motius diferents, ni encara menys la seva germana, la poden comprendre. Al final, només li resten els records i la bona companyia d’un «ocellot de Madagascar».

Al meu entendre, mai una paraula tan positiva com «alegria!», que es diu al final de la nostra versió de l’espectacle, sembla venir tan tenyida d’ofec txekhovià. Potser sigui perquè nosaltres sí que sabem com ha continuat la història que naixia d’aquella Europa postbèl·lica carregada de bones intencions.

Tràiler de l'espectacle del Teatre Nacional de Catalunya